Memorial Valenciaga

Era L’any 2002, el meu primer any a elit, en el primer entrenament de la temporada que fèiem amb el lycos, jo no coneixia a ningú. Vam començar l’entrenament i anàvem per parelles, em va tocar al costat de David Molinero, jo no sabia ni que dir-li, i li vaig preguntar per aquesta gran carrera, el Memorial Valenciaga. Si el meu somni ja era poder córrer aquesta carrera, si ja m’agradava aquesta carrera, després de parlar amb ell vaig tenir clar que el meu objectiu seria poder participar-hi. Ell em deia que era espectacular, que era el més semblant a córrer amb professionals, que a cada port la gent et feia un passadís i que animaven del primer fins a l’últim. Jo estava amb la pell de gallina quan m’ho explicava i ja mi veia. Encara ho recordo com si fos avui. Es notava que a ell també li apassionava aquesta carrera. Aquell any no va poder ser, amb la plantilla que hi havia al lycos era impossible fermi un forat, la veritat és que em va saber molt de greu no poder-hi anar. Per fi l’any 2003, amb l’Angel Mir vaig poder complir el meu somni. Era el 6 d’abril A les 9,00 del matí. Durant tota la nit no vaig aconseguir dormir dels nervis, a la sortida estava que flotava, els millors equips eren allà, i jo també! Es va sortir a 1000 per hora i entre nervis i que aquella gent tenia 2 o 3 o 4 punts més que jo al km 90 em vaig despenjar, però recordo que en el pas per el port de Elgeta, el que m’avia explicat en David Molinero era veritat, una gentada impressionant, entre ell els pros que el dia següent corrien no se quina carrera. Jo ja vaig passar despenjat però la gent m’animava com si fos el primer, uff! Va ser una sensació que no puc descriure, baixant l’Elgeta em van fer fora de carrera. Aquesta sensació tampoc la puc descriure, em saltaven les llàgrimes, jo volia acabar però... L’any 2004 hi vaig tornar, amb millor forma i amb més ganes si és que s’en podien tenir, pujant l’Elgeta em vaig tornar a quedar però baixant vaig aconseguir entrar, a l’alt de Trabakua em vaig tornar a quedar i pujant a Ixua a 35 de meta em van fer fora de carrera. Vaig aconseguir arribar més lluny, però no vaig aconseguir acabar, que era el meu objectiu. Ara, l’experiència i la sensació de que allò és ciclisme i passió per la bici em va quedar molt clara. Durant molt de temps havia sentit que qui guanyava passava a pro i si mireu els guanyadors quasi sempre ha estat així . Una gran carrera.