Sinceritat

Ja fa temps que vaig decidir que amb la sinceritat és pot anar a tot arreu.

La sinceritat per a mi és un valor que no te preu.

Però en el mon del ciclisme la sinceritat brilla per la seva absència.

M’explicaré. Qui em coneix bé sap que sempre vaig amb la veritat per davant, agradi o no.

Però també he après que sent sincer et guanyes moltes enemistats, ja que moltissima gent prefereix sentir una mentida o un compliment que no pas que li digui la veritat.

Sovint en situacions de cursa veig coses que no m’agraden i les dic, son moments de tensió de nervis però sempre dic el que penso en aquell moment i desprès de la cursa és parla i ja està, allà hauria d’acabar la situació. Son coses de cursa.

Sovint, quan arribes a les carreres veus unes de les situacions de més hipocresia que es poden veure, corredors que tu saps que no és poden ni veure fent el cafè tots dos junts, parlant com si tan amics fossin, i just quan un marxa l’altre comença a repartir critiques a tort i dret sobre el que ha marxat.

Admiro a la gent que és capaç de dir les coses a la cara, tan les bones (que ha tots ens agrada sentir), com les dolentes (que gairebé ningú) vol sentir.

Una cosa tinc més que clara, amb la hipocresia estàs envoltat de gent, gent que només és això, gent.

Amb la sinceritat estàs envoltat de la gent que de veritat et pots fiar, gent que sap com penses i que si està al teu costat és per que t’accepta tal i com ets, amb lo bo i amb lo dolent....