I amb el somriure, la revolta

Aquest escrit el vull dedicar a moltes persones, a moltes persones anònimes. Son aquelles persones que gairebé cap corredor no coneix, son aquelles persones que d’una manera totalment desinteressada fan que aquest esport surti endavant. Aquestes persones començant desde baix de tot, amb els nens, sortint amb ells amb bici, ensenyant-los el que és la bici a l’hora que els ensenyen a créixer educadament, aquests son els pares, els amics dels pares, els monitors de les escoles de ciclisme, els creadors de les escoles de ciclisme que moltes vegades fan la funció de pares, monitors i creadors. Més persones a les quals vull dedicar aquest escrit. Aquelles persones que son capaçes de treure temps de sota les pedres i buscar diners per fer carreres. Tots aquells clubs on hi ha persones capaces d’enfrontar-se a qui faci falta per poder organitzar una cursa per a qualsevol categoria de promoció del ciclisme. A totes aquelles persones que son capaces de promocionar el ciclisme, desde baix i fins a dalt. A tots aquells que fan possible que un equip surti endavant, son molts els que fan que una cosa així sigui una realitat però sempre n’hi ha un parell que porten la batuta. A aquelles persones que quan parles amb elles treuen ciclisme per les orelles, que s’apassionen cada cop que parles de ciclisme, que s’els posa la pell de gallina quan esta a punt de passar el pilot, que s’esborronen quan un company alça els braços en creuar una línia de meta, a aquells que és deixen la pell perquè un company s’endugui la victòria, a tots ells gràcies!! A totes aquelles persones a les quals he esmentat i tants altres exemples que m’he deixat, a tots vosaltres que sempre teniu un somriure quan s’us parla de ciclisme gràcies de veritat, perquè sense gent com vosaltres aquest esport no seria res, no existiria, a tots vosaltres que amb el vostre somriure em provoqueu una revolta d’emocions...