dimecres, 14 d’abril de 2010

Un somni, la Paris-Roubaix

Quan un comença en aixó se la bicicleta està plé de somnis, el primer és passar a professionals i el segon per a mi es poder correr una gran carrera com la Paris-Roubaix i poder passar davant del pilot en aquest tram d'arenberg. Amb el temps els somnis és van esvaint i queda la vellesa d'aquesta carrera, la carrera!
Aquí el gran Sean Kelly, l'Irlandes la va guanyar en dues ocasions
Él cartell publicitari que anuncia la carrera. Mai podré arribar a entendre els equips espanyols on si no ets un "vueltoman" no serveixes per a res!
És patetic veure com fan malve corredors intentant fer-los Indurais quan en el que destaques es precissament en carreres d'un dia, o potser no creieu que Luis Leon, Valverde, i uns quants més no serien bons classicomans?
en equips espanyols està clar que no!
Tchmil al 94
el més gran eddy Merckx
Una tipica "montonera", que te aquesta carrera que la fa tan gran? cal aquesta pregunta?
sempre perseguint aquesta carrera i mai l'ha aconseguit, potser l'any que va estar més aprop va topar amb un mestre d'aquesta carrera, Museeuw i el seu gregari i company d'equip al us postal, un aleshores desconegut Tom Bonnen.
Una gran carrera, un veritable esport nacional a Belgica, i un mirall on mirar-nos en quan a cultura en l'esport i sobretot en el ciclisme i en la preservació d'aquest.
Paris-Roubaix.... un somni....

7 comentaris:

juan de ha dit...

vaya bonito reportaje,jordi.que envidia de fotos ehhhh.
para mi tiempos pasados siempre son mejores y la foto de mi SEAN KELLY,no tiene precio.
la ilusion siempre se tiene y mas para gente como nosotros,que aunque no la podamos correr,solo ir en bici por esos tramos,seguro,que nos hace los hombres mas felices del mundo.

Rafael ha dit...

A ver cuando toca una París-Roubaix pasada por agua... Dantesco!!!

oscar ha dit...

Una pasada si les fotos.
Es una carrera preciosa.
Salut.

Albert Olivé ha dit...

Recordo el primer cop que vaig veure aquesta cursa per la televisió. Va ser fa uns anys i des de llavors tinc aquell gran record. L'he pogut veure poques vegades més, però veure els ciclistes com lluiten en mig de l'adoquinat i el fang és impresionant.

jordimasfepesa ha dit...

juande..la ilusió... quants corredors no saven el que és aquest paraula!!! algun dia tindrem que fer-ho!!(anarhi a pedalar)
rafael ja toca
preciosa es poc oscar, poc!
albert una passada i si et fixes amb la afició que hi ha encara ho fa més gran!

Daniel Lopez ha dit...

En mi caso Jordi me conformo con estar a ambos lados de los adoquines viendo para a esos "mostruos"...
Eso si, el día de antes dando pedales y saltando encima de mi bici por los adoquines...

Mariona ha dit...

Són molt guapes les fotos de la P-R, però sobretot la que tens a la capçalera del blog ;-)