Punts de referencia

Normalment la gent sempre s’emmiralla amb altres persones o busca punts de referencia als que admirar. Jo des que vaig començar a fer esport he admirat a molts esportistes. Quan jugava a basquet admirava a George Singleton, que era un pivot del TDK Manresa que era especialista en posar taps. Jo tenia uns 13 anys i era el meu punt de referencia. Recordo que també em van regalar una samarreta del barça amb el 8 de Shuster. També recordo André Agassi, un gran tenista, ara admiro a Federer. O en la meva època de cremat de la gasolina admirava a Colin Mcrae, espectacle pur i dur! Per sort em van fer avorrir el bàsquet i així vaig conèixer la bicicleta i com no podia ser d’una altre manera em vaig fixar en el meu tiet, Josep Pesarrodona. Un punt de referencia molt important per a mi, i una persona que m’ha ajudat molt. De ciclistes he admirat molt a Lourant Jalabert, Vinokurov, per la seva valentia i per jugar a l’atac. En Xavi Tondo, per la seva constància i lluita que l’ha portat al més alt. Però també he admirat a persones que no s’han pogut guanyar la vida practicant l’esport que els agrada però no per això han deixat de ser punts de referencia. Recordo el ciclista amb més classe que he vist mai sobre la bicicleta, en Santi, un tiu enorme dins i fora de la bicicleta. O un corredor que el primer cop que el vaig veure vaig pensar “ on collons va aquest tiu amb les franges de campió del mon a les mànigues del maillot?” En Jose, que té uns collons com un toro, i que no tinc paraules per descriure el que deu significar ser campió del mon pedalant per una persona que no i veu. Però arriba un punt on un s’ha d’emmirallar en un mateix i lluitar contra un mateix per superar situacions que et planteja la vida, i està molt bé tenir punts de referencia, però al cap i a la fi qui supera els reptes es un mateix.