Wouter Weylandt

Ahir es va viure un dia dur al giro, un dia de llàstima i pena. I aquesta pena ha tornar a obrir el debat de la seguretat. Se que aquest es un tema molt delicat i més ara que ha passat el que ha passat. El ciclisme te molts anys de vida, sempre ha transcorregut per carreteres immundes i per paisatges magnífics. S’han pujat ports sense asfaltar i baixat per unes carreteres amb uns tallants a banda i banda que tallaven la respiració a qualsevol. El ciclisme sempre ha viscut de l’espectacle i de l’èpica, de grans gestes, de grans corredors i tot això sense carreteres amb el seu perill, ports de muntanya, descensos inimaginables no seria possible. Qui no recorda el descens d’Indurain en una etapa del Tour, o les impressionants imatges de la Paris-Roubaix, o els Sprints del Giro o mil coses més. La seguretat es un tema fonamental, però trobar on i pot haver perill es una cosa molt difícil. El perill es pot senyalitzar, es pot preveure, fins i tot es pot solventar en algunes ocasions. El perill pot sortir de molts llocs, el perill pot ser un cúmul de moltes coses que totes juntes a vegades acaben amb tragèdia. El perill el trobem tots els que practiquem ciclisme cada dia a la carretera, amb l’incivisme dels conductors. En carrera la seguretat o inseguretat pot venir per molts factors. Jo no vull un ciclisme amb circuits de cotxes, ni un ciclisme en una autopista. No barregem les coses, el que ha passat es una tragèdia molt gran, una gran pena per la família ciclista i sobretot per la seva família.