El rival més difícil està al cap.

Sense cap mena de dubte és una veritat com un temple. Quants corredors i corredors amb unes qualitats excel•lents s’han quedat en grans promeses per culpa del cap? Molts! No és qüestió de començar a citar corredors, però al llarg de tota la història del ciclisme n’hi ha hagut. Personalment crec que un corredor quan està al 100 x 100 te que ser de físic i de ment, no serveix de gaire estar al 100 x 100 físicament si el cap el tens a la lluna.. Jo crec que va repartit meitat i meitat, 50 % físic 50% cap, o potser m’atreviria a decantar més cap al cap que cap al físic, sobretot en carreres de llarg desgast .Un gran corredor amb un gran palmarès gairebé sempre ha reunit aquestes qualitats. Quantes vegades no he estat en cursa i veus que vas fent la goma i el teu cap comença a dir “no puc més, no puc més” i lògicament al final et quedes. I d’altres vegades, quan estàs bé de forma i et sens valent el teu cap pensa que “va que encara et queda un punt més” i ataques i vas com un tiro! El més bo de tot és que gairebé segur que físicament estàs igual, però el teu cap et traiciona i et fa veure el que no és. Jo tinc comprovat que si vaig rodant ven colocat davant el grup em “creixo” i si vaig al darrere mmmmm..... El cap és un factor essencial i fundamental en el ciclisme... Gràcies pel dibuix judith.