dimarts, 5 de gener de 2010

El dolor es passatger, l'orgull es per sempre

Fa uns dies fent "zapping" pels blogs vaig trobar el blog de la sina i em vaig quedar amb el titol del seu blog.
Avegades, mentre estem en carrera vas patint a cua de grup, fent la "goma" i no pots més i et quedes. Sempre tinc la sensació que l'esser humà no sap on està el seu limit.
Avegades penses que patint una mica més podries haver aguantat en aquell grup, patir un instant més per poder assaborir la gloria de poguer lluitar per una victòria.
Patir, patir, patir... tot sacrifici porta un reconeixament.
En entrenaments sempre m'ha costat patir, però ara penso que en un entrenament s'ha de donar el 100x100 per poder millorar.
Constancia és igual a resultats, els resultats es igual a satisfacció.
Quantes vegades em arribat a casa morts? amb la llum d'emergencia encessa? al llindar del no poder més? et dutxes, menjes i t'entra una satisfacció que recorre el teu cos i dintre teu saps que ho has fet bé, i et sents orgullos de tu mateix....

9 comentaris:

juan de ha dit...

es una gran verdad jordi,muchas veces es pasar el momento malo y luego todo va mejor.es solo un momento pero a veces es la dieferencia entre los buenos o malos corredores.los que pasan ese momento de patir una mica.

jordimasfepesa ha dit...

una mica no! molt! jejejejejejejeje!!!

Daniel Lopez ha dit...

Yo creo Jordi que si entregas todo lo que llevas dentro tienes que estar mas que satisfecho,sean los resultado que sean...

Joan Garcia "rally" ha dit...

Com diu una dita que jo em repeteixo sempre "sin sufrimiento no hay evolución". Es veritat que si donem el maxim, podem estar sempre satisfets. Salut.

jordimasfepesa ha dit...

evidentment dani que has d'estar satisfet si tu dons tot independentment dels resultats... el que vull dir que un sempre pensa (en fred) que pot donar més.
Joan, benvingut al blog, i estic d'acord amb tu,sense sufriment no hi ha evolució, o també aquella dita que diu "qui algo vol algo li costa"

Albert Olivé ha dit...

No faig bici, però em sento reflectit en el que dius. Un dia entrenant em va passar pel cap; val la pena patir tant? Potser no, no he de continuar preparant-me per l'objectiu que tinc en ment, però un cop soc a una cursa (corrent o d'orientació) la satisfacció m'omple molt més que el propi patiment. Per l'ho tant seguirem patint per poder continuar somiant!

jordimasfepesa ha dit...

i tant Albert!!!! i tant!!!!

oscar ha dit...

Es cert, aquests sacrificis conpenses molt y et fan sentir be. A mes aquests apretons son els que et fan millorar.
Anims a tots.

popriu@blogspot.com ha dit...

hola, jordi
jo tinc un blog i el titol " a on esta el limit?
la veritat no saps quins es el limit, cientificament es la formula edad -220 pul.
fes un cop d´ull.
salut i bici