Lluny, lluny...

Podria utilitzar aquestes paraules per diverses coses, però avui son per definir amb un adjectiu el que penso de l’actual manera que tenen moltissims corredors d’entendre el ciclisme tal i com jo l’entenc. I la carrera de dissabte en va ser una mostra més. La carrera va sortir a 1000 per hora, i en la segona de set voltes es va fer l’escapada bona. No vam posar a cap conponent de l’equip a l’escapada, tot i que en Joaquin va estar a punt d’entrar, la resta de l’equip al pilot principal. Un cop vam “absorbir” al grupet on anava en Joaquin i vam poder reestructurar l’equip vam decidir tirar del grup. I vam decidir tirar sabent que era impossible neutralitzar l’escapada, però també sabíem que si no tiràvem el grup on anàvem aniria a parar fora de carrera. O sigui que 5 corredors ens vam posar a tirar, en un moment on les meves forces ja anaven minvant vaig anar a parar a darrere del pilot on vaig trobar un corredor de l’equip i li vaig dir que vingues a ajudar-nos i mentre li deia això un altre corredor em va dir “ perquè tireu, si no servei per res”. En aquell moment que ja anava “mort” aquelles paraules em van encendre i li vaig respodre “ si no tens ningú a l’escapada el que toca es tirar”. Si el teu equip no ha estat capaç de posar ningú a l’escapada, per dignitat l’unic que et queda per fer es tirar del pilot, encara que sigui com a “càstig” per no haver fet bé les coses. A mi em cauria la cara de vergonya no portar ningú a l’escapada, anar a roda tota la carrera i esprintar per fer el 35! Prefereixo donar-ho tot per l'equip i no poder acavar la carrera i arribar a meta desfondat com dissabte! Que vull dir amb tot això? Doncs que cada dia que passa entenc menys les maneres com els corredors entenen el ciclisme, la poca sang que tenen, lo comodons que s’han tornat, la poca lectura de carrera que tenen, les poques ganes de patir, la poca ambició, la mala educació, que avui dia primer son vedets avanç que corredors, però sobretot el que més greu em sap es el poc companyerisme que mostren molts. Moltes vegades en pregunto on ha quedat l’essència del bon ciclisme, l’essència del companyerisme, l’essència d’aquell gran esport que un dia em va meravellar i que tot i trobar-me en situacions com aquestes, a mi ningú em farà canviar la meva manera de viure i entendre aquest esport com sempre l’he viscut.... amb amor....