dimecres, 29 d’abril del 2009

Sóc català

Tots els que em coneixeu sabeu que sóc català fins l’últim pel del meu cos, i segurament us preguntareu perquè us explico tot això, doncs aquí va: Tota persona te el seu límit en quan a paciència és tracta i avui en Dani a fet aflorar el final de la meva. Tota la raó tens en el teu post Dani, i m’explicaré. Estic més que fart de veure com és tracta el ciclisme a catalunya i com a català que sóc em dol molt. Estic fart de veure que cada cop que surt algú amb ganes de fer coses boniques es aquest esport de seguida corren totes les paparres de sempre a veure si és poden posar pel mig i omplir-se les butxaques. No seré pesat i no tornaré a explicar el que va passar amb el meu equip l’any passat, però si que us diré que aquest any l’equip amb seu a Banyoles va rebre subvenció de 800 euros per l’equip de l’any passat, sabeu on son? Jo tampoc. Estic cansat de veure com la federació s’embolcalla amb la catalanitat i no son capaços de tirar el ciclisme català endavant, no van ser capaços de convidar als equips catalans al Cinturó de l’Empordà i aquest any faran igual, i crec que tenen prou poder per fer-ho. M’indigna molt veure com la federació no tracta a tots els equips i corredors per igual, tots tenim els mateixos drets i deures, tots!! Em dol molt veure que tots som molt catalans sempre i quant no hi perdem res. Estic fart de veure que tots van amb la catalanitat per davant sempre i quant i treguin algun profit. Que sempre son allà davant a fer-se la foto, i que son els primers a anar a tots elsdinars i cosetes d'aquestes que tan agraden. Em sento català, però aixó no vol dir que estigui d'acord amb tot el que és fà a catalunya, i més concretament amb el ciclisme, en realitat no hi estic gens d'acord. Em sap molt greu la manera com és porta el nom de catalunya arreu del mon. Tots els catalans no som així, no pensem així i no fariem les coses així. Fa dies vaig enviar uns mails per fer propostes i queixes, sabeu quantes respostes he obtingut? una, la de la proposta de categories del delegat de Lleida (molt amable per cert). De la federació de Barcelona em van dir que la meva proposta estva en mans de la Presidenta.... Han passat els dies i rés! Fart! Aquesta seria la paraula que defineix més el meu actual pensament. Ningú no em farà canviar la meva manera de pensar, ningú no em farà veure les coses d’una altre manera, jo sóc així i penso així. Segurament no pensaré com la majoria de la gent d’aquest país però això no farà que la meva manera de fer i de pensar canviï. Jo continuaré lluitant per canviar les coses...

dilluns, 27 d’abril del 2009

LX G.P Òdena

Un exemple de l'aficció al ciclisme d'òdena
En Juande amb el "xubasquero" del mitic ESPA
En Puit, amb el sonriure a la cara
En Boada, quins collons que hi va possar
El pilot
En Boada coronant les Maioles en solitari
David Sanchez perseguint Boada
El pilot enpapçalat per un CASiAL
Una de les més antigues de catalunya amb 60 edicions.
Amb això ja n'hi ha prou per presentar aquesta carrera. Sense cap mena de dubte felicitar a l'organització i al poble d'Òdena que un any més s'ha entregat amb la carrera.
Dia durissim per als corredors degut a les condicions climatologiques, tot i així una cinquantena de corredors van pendre la sortida. Chapeau a tots!!!
P.D. Estic fart de sentir i llegir a quatre amargats, psicodepresius, ignorants i resentits que diuen que ha òdena no hi habia nivell, que si els bons eren fora, que si eren pocs corredors... A tots aquests personatges els i dic que no tenen ni punyetera idea del que és el ciclisme. Una carrera costa molt de guanyar, molt! independentment de la cantitat de corredors i del nivell dels mateixos, per guanyar s'ha de lluitar i mai, repeteixo, mai, és pot treure merit a una victòria!
Enhorabona Joan Font!
Surten els que surten i el que arriba primer és el millor d'aquella carrera.

dijous, 23 d’abril del 2009

Impossible no sortir

La nova equipació! molt comoda
El verd és a tot àrreu
Els patrocinadors
Foto feta desde Torrent, amb el montgrí al fons.
Avui ha estat impossible que em quedes a casa a fer la meva horeta de rodets. Quin dia! El dia que feia i les ganes de posar-me la equipació nova de l’equip han fet que sortís a rodar una estoneta pel la plana de l’Empordà

diumenge, 19 d’abril del 2009

XXII Gran Cursa Ciclista de les Corts

Sortida!!!
Primer dels talls del dia
Sergi Escobar i Juan de Dios Gonzalez
En Teixi després de reventar, molt bé crak!
Escobar, AM Parra, Cervantes, Muller Font i Jande Uff!!
L'Andoni, quarta carrera i va a més!
Muller i Soler
L'Oscar, que poc a poc va agafant la forma
En Joaquin, XAPEAU!! 1º s23
Els germans Gonzalez tirant de carro
Quina il.lusió m'ha fet que pujes al esgraó més alt del podi
Cudi, Jonathan, Joaquin, i Javi
Joaquin 1 s23 i el guanyador, Benjami Prades, enhorabona
Avui ha estat un gran dia per nosaltres. Avui he viscut la carrera desde fora com mai, i he disfrutat i patit molt.
La carrera l'ha guanyat Benjami Prades, 2º Mauricio Muller i 3º Jordi soler. Però la bona noticia pel CASiAL Alcanar és que hem aconseguit el primer podi en carrera oficial i a més ha estat pujant al esgraó més alt. En Joaquin Grassi ha fet 1º s23, quina il.lusió. Molt bona feina han fet en Javi Puit tirant de carro i sobretot en Jonathan Rubio ajudant a en Joaquin, i sobretot a en Joaquin per la valentia que ha mostrat al correr a l'atac.
Donar la meva enhorabona a tots i cada un del membres de l'equip de lleida que sent 6 corredors han estat en gairebé tots els talls, això és esperit d'equip!
Avui em callat la boca a (prefereixo no saber qui va ser) qui li va dir a en Librado que no rebiem ajudes per tenir un equip dolent! aquí queda això! Ja vaig dir un dia que les paraules aquestes les callariem a la carretera!!

dissabte, 18 d’abril del 2009

Presentació del CASiAL Alcanar

La nova equipació
1º presentació CASiAL Alcanar
La placa a Viveros Alcanar, gràcies...
El menjar, quina paella!!! oi Alfonso??
La taula de la gent que ho ha fet possible
Tots els corredors
Ufffffff!! quina finura!! qui és?
Sortint de l'ajuntament d'Alcanar
Tots amb la nova equipació
Quin dia. Quantes sensacions i quina il·lusió de poder assistir i compartit un dia així amb els companys d’equip i amb la gent que ha fet possible que aquest equip surti endavant. Ha estat una presentació amb molta emotivitat, la veritat que sentir parlar Librado m’ha fet esborronar, veure l’estimació que li tenen tota la gent d’Alcanar és d’admirar. Crec que el Librado i en Jimi haurien de donar moltes classes d’ètica a molts directors. Un moment molt especial ha estat quan se li ha fet entrega d’una placa a l’amo de Viveros Alcanar per els 35 anys que ha estat esponsoritzant l’equip. Moltes gràcies. La veritat és que he vist un molt bon ambient i tinc la sensació que les coses aniran molt bé. El patrocinador canvia, però l'esperit de l'equip és el mateix. Donar les gràcies a tots els patrocinadors, CASiAL Alcanar, Alcanar Quinquenals 2009, Ajuntament d’Alcanar, Bike Girona i Associació ciclista Alcanar, sense ells això no seria possible. I a tots i totes aquelles persones que hi posen la “ma d’obra”, gràcies de veritat. Ara només queda que nosaltres, els corredors, fem allò que sabem fer.

dijous, 16 d’abril del 2009

I amb el somriure, la revolta

Aquest escrit el vull dedicar a moltes persones, a moltes persones anònimes. Son aquelles persones que gairebé cap corredor no coneix, son aquelles persones que d’una manera totalment desinteressada fan que aquest esport surti endavant. Aquestes persones començant desde baix de tot, amb els nens, sortint amb ells amb bici, ensenyant-los el que és la bici a l’hora que els ensenyen a créixer educadament, aquests son els pares, els amics dels pares, els monitors de les escoles de ciclisme, els creadors de les escoles de ciclisme que moltes vegades fan la funció de pares, monitors i creadors. Més persones a les quals vull dedicar aquest escrit. Aquelles persones que son capaçes de treure temps de sota les pedres i buscar diners per fer carreres. Tots aquells clubs on hi ha persones capaces d’enfrontar-se a qui faci falta per poder organitzar una cursa per a qualsevol categoria de promoció del ciclisme. A totes aquelles persones que son capaces de promocionar el ciclisme, desde baix i fins a dalt. A tots aquells que fan possible que un equip surti endavant, son molts els que fan que una cosa així sigui una realitat però sempre n’hi ha un parell que porten la batuta. A aquelles persones que quan parles amb elles treuen ciclisme per les orelles, que s’apassionen cada cop que parles de ciclisme, que s’els posa la pell de gallina quan esta a punt de passar el pilot, que s’esborronen quan un company alça els braços en creuar una línia de meta, a aquells que és deixen la pell perquè un company s’endugui la victòria, a tots ells gràcies!! A totes aquelles persones a les quals he esmentat i tants altres exemples que m’he deixat, a tots vosaltres que sempre teniu un somriure quan s’us parla de ciclisme gràcies de veritat, perquè sense gent com vosaltres aquest esport no seria res, no existiria, a tots vosaltres que amb el vostre somriure em provoqueu una revolta d’emocions...

diumenge, 12 d’abril del 2009

L'infern del nord

Toom Bonen passa a formar part de l’historia d’aquesta gran carrera. Octavi Lapieze va ser el primer en aconseguir 3 victòries, després el van precedir Rick van Looy, Eddy Merckx i Francesco Mosser. (http://fr.wikipedia.org/wiki/Paris-Roubaix) .
Es queda doncs a una victoria de Roser de Vloeminck, que amb 4 victories a la decada dels 70 va fer historia i de moment és l'unic corredor que ha aconseguit aquesta proesa. Avui s’ha afegit a aquest selecte grup de privilegiats Tom Boonen i per la seva edat no serà pas la ultima i és pot convertir en el segon corredor a guanyar-ne 4, i qui sap, potser fer historia i guanyar-ne 5. Uff, ja acavar-la és una proesa... Quina aficció, cuant de públic,... quina enveja. Sense cap mena de dubte una altre manera de veure i entendre el ciclisme. No se si millor o pitjor, jo crec que millor ja que les imatges parlen per si soles. Avui, com passa últimament carrera sense pluja, i com sempre la gran selecció a Arenberg, a partir d’allà estira i arronses, però sempre Tom Boonen amb la carrera controlada i quen veia que se li escapava una mica...gas. A l’entrada del Carrefour de l’Abre caiguda de Flecha lo que ha destrempat el grup de 6 escapats i Boonen a obert gas i a marxat tot sol. Una altre carrera èpica, llàstima dels talls publicitaris de tve, que s’han passat del km 12 al 6 per meta fent anuncis. Una llàstima de veritat, però suposo que encara em d’estar agraïts que l’aguin fet en directe...

dimarts, 7 d’abril del 2009

Grans Classiques de Sabadell

En cudi, amb un dissabte nefast i un millor diumenge
L'Alfonso, deixan-se l'ànima, com sempre
En Jimi i en Librado, gràcies a ells aquest equip és possible
Joaquin, una de les promesses de l'equip
Jesus, una altre de les perles FOTOS: JULIE
Ja tenia ganes de tornar a seguir una carrera i olorar l’ambientillo de les curses. I quin lloc millor per fer-ho que les GC de Sabadell, on la Unió Ciclista Sabadell, any rere any organitzen aquestes dues magnifiques carreres, Des d’aquí vull felicitar aquest club per la constància i la dedicació que tenen per aquest esport i per la nostre categoria. Gran participació la del dissabte i més que acceptable la del diumenge. Sembla mentida que amb l’ambient que hi havia en aquestes curses es pugui estar patint per el futur de moltes de les carreres del nostre territori. Més d’un hauria de posar-se les piles i començar a buscar solucions.
Un altre tema a tractar seria el tracte diferenciat que és fa als diferents equips per part de la federació catalana. Vosaltres sabeu el tracte que ha rebut el casial alcanar a l’hora de tramitar algunes de les llicencies d’alguns corredors? Això si, han tingut que pagar-les totes per endavant i algunes encara no han arribat i altres han tardat mes i mig, i els corredors sense poder córrer, això si, els cales ja son a les arques! També desde la federació s’ens ha dit que som un equip de corredors dolents i que no cal que rebem cap tipus de subvenció.
Crec que s’hauria de tractar a tots els equips per igual, totes les llicencies s’haurien de tramitar per igual, tots som corredors i tots, absolutament tots tenim el mateixos drets i deures.

diumenge, 5 d’abril del 2009

Volta ciclista a el Salvador (2º part)

Retalls de la premsa El dia que vaig ajudar a en Jaume moralment
En paco lligant una camara al manillar i la potencia
je, je, je, una animadora el la sortida d'una etapa
En Jaume i jo tiran-li aigua per sobre
Dos corredors jo i en Pintado
Un dia que hi havia cri jo vais decidir surtir sol a fer 5h, em van dir que sol no sortis que era perillos. Jo vaig sortir, no podia estar allà sense fer res, i vaig pensar que exageraven. I era així, vaig fer 4 o 5 hores sense cap mena de problema, això si, passant molta set. No és podia veure aigua de les fonts (no era potable) i amb una temperatura de 40º... Vaig arribar una mica pajaritu. La veritat es que va ser una volta molt ven organitzada, el dia de la presentació va ser en la seu central d’un banc (cuscatlan) va venir un cantant i tot i ens van fer una gran presentació. Ens van tractar com a professionals. A les sortides i arribades i tots els pobles per on passava la carrera les escoles paraven i els nens sortien a veure passar la carrera, les bandes de musica dels pobles tocaven al nostre pas... increïble. Em vaig sentir ciclista de veritat.
En resum, una gran experiencia que aconsello a tothom...

dimecres, 1 d’abril del 2009

Volta ciclista a el Salvador (1ªpart)

Calentant el dia del pròleg
A l'esquerra, PAco, Pedro i jo, a baix en Pintado i jo al Pacific
Sense cap mena de dubte és la carrera que més m’ha marcat com a ciclista, i això engloba tots els anvits i facetes del ciclista. Era el mes de febrer, crec, quan en Paco Ramirez, director de l’Angel Mir em va dir que ens havien convidat a la Vuelta ciclista a el Salvador http://ca.wikipedia.org/wiki/San_Salvador i que si hi volia anar, “ joder, clar que si!”. Ja ens tens a en Paco Ramirez (director), Janfrancois ( masatgista) Pintado, Rebollan, Verderes, Piferrer, i jo mateix creuant l’Atlantic. Una carrera preciosa i un país.... de contrastos. Només vaixar de l’avió ens esperava un tiu (Pedro) armat fins les dents(el de la foto, un tiu genial). Els primers dies d’aclimatació a uns 40ºc i molta humitat i escoltats per la policia. Ens van dir que ni parlar-ne de sortir sols. Estàvem a la casa de l’organitzador, quina casa... piscina i tots els luxes del mon, però a l’altre costat del “carrer” estava ple de xavoles. A la perifèria de la capital San salvador, xavoles i més xavoles i en canvi al centre de la ciutat uns centres comercials que no tenien res que envejar als d’aquí. Molta i molta contaminació i cotxes de tot tipus, desde destartalats fins a porches. Ens varem sentir tractats com a reis. La carrera: eren 7 dies, el primer un pròleg i 6 dies en línia, cap de pla i cada dia ports de 15, 20, 25 km sense pendents pronunciades, però amb aquella calor... Jo estava molt motivat, en Paco confiava en mi de car a fer un bon lloc a la general i aquí va arribar la meva decepció. El pròleg correcte, no recordo que vaig fer, eren 12 km. El segon dia estava disposat a pujar al podi en alguna classificació complementaria, ja que vaig veure, que amb el recorregut, fer una bona general estava molt difícil, i com a mínim volia tornar la confiança que avien dipositat amb mi. Vaig pensar que les metes volants podien ser una bona opció. Al km 20 la primera, i el final de la meva volta. Esprintant vaig trencar la potencia i no vaig caure de miracle, no portàvem bici de recanvi, vam lligar el manillar a la potencia amb una camara de recanvi, vaig punxar dos cops, vaig fer 100km sense poder-me aixecar de la bici, vaig acabar la etapa i no ultim i a la nit em van dir que havia entrat fora de control.