divendres, 31 d’octubre del 2008

tornem-hi

el canigó al fons Una bonica posta de sol Les ruines d'Empuries L'escala Preciossa vista des d'Empuries tornem-hi, quines ganes, comença una nova pretemporada, m'encanta! Unes sencacions increibles, estic superfort!! je,je,je,je.... Tans dies sense bici em fan ser moltttttttt optimista. El cert que les pretemporades sempre m'han agradat, quan acaba la temporada ja penso en l'altre, mai he acabat cap temporada fart de bici, ni la meva ultima temporada que vaig correr en serio, que en Pintado i jo vam acabar l'any amb vuitanta i pico dies de competició, vaig acabar reventat, però no cansat de bici. percert, demà carrera a girona, es social, a les 10 a Fontajau! Us apunteu??

dimarts, 28 d’octubre del 2008

el bicho

Ja fa dies que em volta pel cap escriure sobre l’ibon. La veritat és que no se per on començar, i crec que el millor és pel principi. La primera vegada que vam coincidir, crec, va ser quan jo corria amb l’ Angel-mir i ell va venir cedit amb nosaltres a córrer a Galicia dos carreres amb pros de Portugal, l’àrea metropolitana de Vigo i GP ciudade de Vigo. Recordo que ell era biker i aquella temporada va començar a córrer amb carretera, crec que era el 2003 , vam parlar molta estona i li vaig explicar el perquè corria a elit i com era que havia deixat de treballar per córrer. A la següent carrera el meu director (Manel Gonzalo) em va dir “tens a l’Ibon que no para de parlar de tu, diu que tens uns collons així de grossos” pel fet de deixar de treballar i deixar-ho tot per dedicar-me a la bici. Jo li havia explicat la meva passió per la bici i tot el que significava per mi. Amb el temps ell a aconseguit fer el que jo volia fer, guanyar-me la vida amb la bici. Quan el miro, em veig a mi, ell, aquell noi que parlava de mi ara a aconseguit fer el que jo volia, ser un ciclista d’elit. La veritat és que li tinc enveja, sana, clar està, pel que ha aconseguit, i sobretot per la trajectòria que ha portat, com va començar i fins on ha arribat. No és gens fàcil deixar de treballar per dedicar-te a la bici quan ja tens una edat, t’has de sentir de tot, t’has de sentir qüestionat. Una cosa és fer les coses tal com s’han de fer, passar de juvenils a elit i arribar fins on puguis, però fer-ho així, a nivell teòric, costa més, si més no a nivell familiar.S’han dit moltes coses d’ell, bones i dolentes, però em van ensenyar de petit que no és pot jutjar a ningú sense saber-ho tot d’ell. Però el que tinc clar és que per a mí, a nivell esportiu és un mirall on mirar-me. No se fins on arribarà, espero que aconsegueixi les seves metes, però per a mi ja les ha aconseguit

dilluns, 27 d’octubre del 2008

caminada pel montgrí

el golf de Roses
El castell del Montgrí
La platja de pals al fons
Al fons, Rocamaura i les medes
Torroella de Montgrí
Doncs aquí teniu una altre ruta per fer a peu pels voltans de Torroella de Montgrí, aquesta presenta la dificultat de pujar d'alt del castell i és apte quasi per tothom!!
desde d'alt hi han unes vistes molt boniques, aqui només n'he possat unes quantes tot esperant que algun dia les pogueu gaudir vosaltres mateixos! us ho recomano!!

divendres, 24 d’octubre del 2008

L'hora de la veritat

Desprès de molt rumiar i rumiar he decidit fer aquest escrit. Sempre peco de dir el que penso, o sigui, tot el que el meu cervell pensa les meves cordes vocals transmeten. Vull parlar d’aquesta persona desde la tranquil·litat de la temporada acabada. Tota la gent de l’equip sap qui és, però crec que la resta de la gent també l’ha de conèixer. Tots sabem qui a faltat a la seva paraula i en Jordi Arteman és va comprometre davant de tots a unes certes coses.Jo d'aquesta temporada n'he tret moltes coses positives, més que no pas de negatives. Les positives m'han omplert molt i espero que aquestes coses continuïn igual. Una d'elles és l'amistat que em establert entre la majoria de corredors i que espero, i sé que seguirà senti.Una altre és el que ha passat en l'apartat negatiu i que només te un nom i no és altre que en Jordi Arteman. Sempre tindré present quan en una reunió de l’equip (jo actualitzava el bolg de l’equip) em va dir que tenia que mirar el que i deia i que tenia que mirar de no fer tantes faltes d’ortografia perquè un dels patrocinadors es dedica a la docència) i jo ara penso que quina imatge a donat ell a tots els nens de l’escola, sort que ells no saber res, i millor, ells no en tenen cap culpa. Personatges com ell no poden seguir en el mon del ciclisme. Al principi em vaig emprenyar molt, molt!! No suporto la gent que quan hi ha problemes s’amaguen, ara amb tota la tranquil·litat esmentada avanç ja no qüestiono que les coses a l'equip hagin sortit malament, perquè tot en aquest mon pot sortir malament i tots tenim el dret a equivocar-nos , em refereixo al seu comportament, a la manera que ens ha tractat a nosaltres i sobretot a en jimi! i ell va amb la cara ven alta, no ha donat la cara i a tirat la pedra i a amagat la mà. Quan és van acabar els calers i és va dir que a partir de llavors (mes de juny-juliol) cadascú s’espaviles com pugues, els corredors vam decidir continuar a l’equip per respecte als patrocinadors que havien complert i quan ell ja sabia que l’equip no continuaria endavant no ho va comunicar i és va limitar a enviar un e-mail als corredors a final de temporada.Aquesta temporada m’he endut un dels desenganys més grans desde que vaig en bici. No és pot tractar a la gent amb vacil·lacions tots som persones.Jo només tinc paraules d’agraïment per tots els component de l’equip (patrocinadors, corredors, director, massatgista “elvira”, i tota la gent que directe o indirectament ens a ajudat, vosaltres sou una gent de collons

diumenge, 19 d’octubre del 2008

caminadeta a la desenvocadura del ter

Els primers en trepitjar la sorra Les medes en un despertar tranquil
La desenvocadura mirant direcció les Illes Medes Mirant cap al cap de Begur calma total Final del riu Ter I el Flaix, amb el pal més gros que ha trobat
Aquest matí caminadeta cap a la desenvocadura del ter tot seguint la costa desde l'Estartit. I aquestes son les preciosses imatges de postal que hi havia

dimarts, 14 d’octubre del 2008

dopatge

Que és el dopatge? Que considerem dopatge? Aquestes son dos preguntes que jo m’he fet moltes vegades. Dopatge és tot el que et faci millorar el teu rendiment de manera artificial? I si és així on és el llindar entre lo artificial i lo que no ho és. Estar clar que un no pot córrer un tour, (21 dies amb una mitjana de 4 o 5 hores sobre la bici i a mil per hora) només amb un plat de macarrons i un bon bistec, no? Per recuperar aquests esforços existeixen els recuperants. És això doping? Suposo que depèn de com un s’ho miri. No dona positiu perquè la uci diu que allò no és positiu. El dia que la uci digui que allò és positiu que? La cafeïna no dona positiu, creieu que pendre cafeïna es doparse? Estàs estimulant el teu cos de manera no natural, no? Estem en un deport on és posa el cos al límit, estàs en carrera 2, 3, o 4 hores amb la “patata” a tope, creieu que és gaire bo? Jo no ho crec però si a sobre li posem un “xip” per poder trucar el motor i que aquest pugui pujar més de voltes... que pot passar? Que el motor pot gripar! Val la pena? Jo tinc clar que no. Que és per a vosaltres el dopatge? Que enteneu per dopatge? Estar molt clar, clarissim, que la epo, anabolitzants, testosterona, i una llarg etcètera són productes prohibits. Ara bé, desprès de tot això i a molts productes més on tothom te el seu punt de vista sobre si és saludable o no, sobre si dona positiu o no. Que aquesta és un altre! Si no dona positiu ja m’ho puc pendre? Crec que això és un greu error. Doparse és fer trampes, i els tramposos han de pagar. Però han de pagar els que s’ha demostrat que ho son, i no pot ser que paguin els que se sospita d’ells, perquè les sospites no son res mes que això, sospites. Ha arribat un punt en que si guanyes ja ets sospitos i això és te que acabar. No em crec que tothom sigui culpable, n’estic mes que segur. Sé que hi ha gent que guanya pels seus propis mèrits i per ells s’ha de lluitar. Hi ha molta gent neta i no podem deixar que els tramposos embrutin aquest i d’altres esports...

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Memorial Valenciaga

Era L’any 2002, el meu primer any a elit, en el primer entrenament de la temporada que fèiem amb el lycos, jo no coneixia a ningú. Vam començar l’entrenament i anàvem per parelles, em va tocar al costat de David Molinero, jo no sabia ni que dir-li, i li vaig preguntar per aquesta gran carrera, el Memorial Valenciaga. Si el meu somni ja era poder córrer aquesta carrera, si ja m’agradava aquesta carrera, després de parlar amb ell vaig tenir clar que el meu objectiu seria poder participar-hi. Ell em deia que era espectacular, que era el més semblant a córrer amb professionals, que a cada port la gent et feia un passadís i que animaven del primer fins a l’últim. Jo estava amb la pell de gallina quan m’ho explicava i ja mi veia. Encara ho recordo com si fos avui. Es notava que a ell també li apassionava aquesta carrera. Aquell any no va poder ser, amb la plantilla que hi havia al lycos era impossible fermi un forat, la veritat és que em va saber molt de greu no poder-hi anar. Per fi l’any 2003, amb l’Angel Mir vaig poder complir el meu somni. Era el 6 d’abril A les 9,00 del matí. Durant tota la nit no vaig aconseguir dormir dels nervis, a la sortida estava que flotava, els millors equips eren allà, i jo també! Es va sortir a 1000 per hora i entre nervis i que aquella gent tenia 2 o 3 o 4 punts més que jo al km 90 em vaig despenjar, però recordo que en el pas per el port de Elgeta, el que m’avia explicat en David Molinero era veritat, una gentada impressionant, entre ell els pros que el dia següent corrien no se quina carrera. Jo ja vaig passar despenjat però la gent m’animava com si fos el primer, uff! Va ser una sensació que no puc descriure, baixant l’Elgeta em van fer fora de carrera. Aquesta sensació tampoc la puc descriure, em saltaven les llàgrimes, jo volia acabar però... L’any 2004 hi vaig tornar, amb millor forma i amb més ganes si és que s’en podien tenir, pujant l’Elgeta em vaig tornar a quedar però baixant vaig aconseguir entrar, a l’alt de Trabakua em vaig tornar a quedar i pujant a Ixua a 35 de meta em van fer fora de carrera. Vaig aconseguir arribar més lluny, però no vaig aconseguir acabar, que era el meu objectiu. Ara, l’experiència i la sensació de que allò és ciclisme i passió per la bici em va quedar molt clara. Durant molt de temps havia sentit que qui guanyava passava a pro i si mireu els guanyadors quasi sempre ha estat així . Una gran carrera.

dijous, 9 d’octubre del 2008

Reflexionem tots

Que està passant? Com pot ser que en tant “poc” temps tot estigui tan malament? Com pot ser que a la meva època de juvenils sortíem 150 tius a les carreres i ara no arriben a els 50? Com pot ser que jo als 30 tingui les ganes i la il·lusió que haurien de tenir els joves i que molts no tenen? M’han dit globero pel fet de voler acabar una carrera dignament, que quan l’escapada està feta els que quedem a darrere ve tenim que arribar a meta, no? Doncs resulta que si et poses a tirar del grupet ets un pestos o un blobero. La meva sorpresa es que quan et gires per aviam qui t’ho diu, normalment és un tiu jove. Jo els hi dic, que voleu fer? Resposta, a pendre pel cul, ara de tranquils fins a meta! Jo li dic que les coses no van així. Com pot ser que passin els anys i canviïn els presidents de la fede i els de dintre encara són els mateixos? És com quan xafes el cotxe i li fas xapa i pintura, però el motor continua perdent oli. Com pot ser que és posin tantes traves a organitzadors, clubs, equips... per poder fer que aquest esport tiri endavant? Que al cap i a la fi son ells qui mantenen aquest esport viu. Estic fart de veure com la majoria del pressupost va per quatre i la resta han de fer mans i mànigues per poder tirar endavant. Reflexionem tots, el ciclisme de competició és molt gran, bonic, dur, agradable, intens, majestuós, sacrificat, i podria escriure mil adjectius més, però no ho faré, i no ho faré perquè el que viu el ciclisme de veritat els sap i els ha viscut sobradament. Alguna casa s’ha fet i s’està fent malament. No pot ser que això continuï així, no vull veure el meu esport d’aquesta manera, ja n’hi ha prou d’enveges, de voler perjudicar als altres, de voler guanyar a qualsevol preu, de voler-se aprofitar del esponsors i de la bona fe de la gent, de fer critiques destructives, d’amagar-se i no donar la cara, de ser pocavergonyes... Caminem tots junts per salvar aquest esport, sinó estem perduts...

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Llegendes catalanes del ciclisme

Josep Pesarrodona i Altimira, 1 de febrer de 1946 nascut a Sant Salvador de Guardiola. Palmarés: 1973-queda 4º a la general final del GIRO D'ITALIA que va ser guanyat per eddy Merckx. 1974-guanya la CLASSICA D'ORDIZIA 1976- guanya la VUELTA A ESPAÑA per davant de Luis Ocaña fent una gran contrarellotge l'ultim dia a San Sebastian (on feu segon) i que li donà la victoria final a la general de la Vuelta. Aquell mateix any feu 11º al TOUR DE FRANÇA, i va guanyar la 1º etapa de la VOLTA A SUISSA. 1978- Queda 2º a la VUELTA A ESPANYA per darrere de Bernard Hinault. Gran ciclista i millor persona Josep Pesarrodona destacava per defendres bé en qualsevol terreny pero on destacava més era en la contratellotge.
En moltes de les voltes a espanya que va disputar va acabar entre els 10 primers.
En el pilot s'el coneixia amb el sobrenom de Barreiros (coneguda marca de comions) per que quan arribava la pujada sempre anava amb aquell ritme que et treia del punt. Avui dia te una botiga de bicicletes a Manresa on cada cop que puc i vaig a seure i escoltar els seus consells i les batalles de quan ell corria. Mentre ell va arreglant les bicis la gent que seu en els bancs que te habilitats dins el taller escolta i participa en inombrables converses de "com vaig arrencar l'altre dia!!" o " et treure 5 minuts pujant Montserrat!!".
Com a canviat el ciclisme! moltes coses potser amillor però la principal, que és la afició, a pitjor.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Quan els gregaris esdevenen guanyadors

Un gran exemple va ser l’últim campionat del món. Els favorits eren 2 o 3, Valberde, Freire, Bettini,... si més no eren els que més sonaven. De ven segur que Alesandro Ballan sortia per ajudar a Bettini a guanyar. Estic pràcticament segur que la missió de la “armada” era vigilar la roda de Bettini. Doncs que vagin vigilant! Bettini va demostrar ser un superclase, ell era el màxim favorit i va donar per bo el tall on anaven els seus companys de selecció. La meva pregunta és? Imagineu-vos que fos al revés, la mateixa situació però amb la selecció espanyola. Posem que Rodriguez, Mosquera van a l’escapada amb opcions reals de disputar la victòria, és respectaria? Jo tinc clar que no, sinó em remeto a les olimpíades quan un sensacional Samuel Sanchez anava en l’escapada i per darrera saltava Valverde portant a roda a Bettini, i més encara quan en Samuel anava a l’ultima escapada amb 2 corredors més (medalla segura) i per tve en Perico encara deia que no rellevés que tenia que esperar a Valverde que venia per darrera. Ballan, gregari de sortida, a guanyador (van jugar les cartes de victòria a la perfecció) Levi, possible guanyador a la Vuelta? (si hagués estat en un altre equip...) Samuel, va sortir de gregari i és va endur l’or amb tot el mèrit del món) Són tres exemples de corredors que no estan a les quinieles, que en principi son gregaris i que al final acaben com a guanyadors. Mai s’ha de donar res per perdut, mai s’ha de pensar que ets un gregari i prou, lluita, lluita i lluita fins a la victòria sempre!!!

dijous, 2 d’octubre del 2008

Cinturó ciclista a l'empordà

Primer de tot, felicitar a l’esport ciclista Figueres per aconseguir realitzar una volta al territori català amb aquest nivell, enhorabona, de veritat. Ara, també tinc alguna casa que dir. A principi de temporada el màxim responsable del nostre equip (Jordi Arteman) ens va dir que estàvem convidats de paraula per l’organitzador per córrer el cinturó ciclista a l’Empordà. Com us podeu imaginar, tots amb una il·lusió que ens van haver de posar uns pitets a tots de la baba que ens queia. Jo planificant la temporada (dintre del que és pot) per arribar a tope a final de temporada. Arribat el més de Maig s’ens comunica que no, que no hi anem! Jo no m’ho creia, com podia ser? Vaig sentir que hi havia equips imposats. Jo em pregunto, per que? A la carrera empuriabrava, vam parlar amb l’organitzador. La meva sorpresa va ser molt gran, resulta que en cap cas havíem estat convidats! Que estàvem a la llista de suplents des del principi!! Com és pot jugar així amb els corredors? Perquè s’ens diu a principi de temporada que estem convidats si resulta que no és així? Ja sé que potser no tenim el nivell per córrer el cinturó, no pel recorregut, sinó pel nivell dels equips inscrits. L’esport ciclista figueres te una trajectoria de 28 anys i entre d’altres organitza el Guillamet i la cursa d’empuriabrava. Mireu els corredors dels dos equips catalans convidats que van participar al Guillamet, resulta que son els equips que menys corredors van portar a la carrera i l’organitzador va acabar molt enfadat, doncs resulta que desprès son els únics convidats,???? I per anar a córrer amb la meitat de l’equip de cedits tothom ho sap fer. Jo he corregut tres vegades el cinturó, m’encanta aquesta carrera, crec que entre tots, sobretot organitzadors, els corredors, equips catalans, patrocinadors, voluntaris... han aconseguit fer d’aquesta carrera, una gran carrera. Espero de debò poder-la tornar a córrer...